L’habitatge cooperatiu

Antecedents: l’habitatge comunitari

Durant el segle XIX, en el context d’una revolució industrial, la població emigra en massa des dels camps a les ciutats a la recerca del benestar i la qualitat de vida que la nova ciutat industrial promet. En comptes d’això, les persones que abans es guanyaven la vida amb oficis dignes es veuen tractats com una eina de treball més que forma part de la maquinaria de la industrialització i el progrés.

La població que ha emigrat a les ciutats, veu com el seu entorn i les relacions socials amb la resta dels habitants canvia radicalment. Passen d’una societat col·lectiva a una societat individualitzada, de formar part i treballar a una comunitat a esser un número més dins d’un munt de xifres controlades pel capital.

La ciutat industrial, en comptes de significar progrés, significa aglomeració, contaminació, insalubritat, epidèmies, pobresa i manca d’habitatge per a la creixent classe treballadora. Així ho reflecteixen l’informe Chadwick al 1834 sobre les condicions de vida de la classe treballadora a Anglaterra i l’escrit Passeig per Londres (1840) de l’escriptora i pensadora Flora Tristán. Al 1872, el filòsof Friedrich Engels també fa visible aquesta nova realitat i els problemes d’habitatge que aquesta origina.

És durant aquest període que l’arquitectura pren un paper molt important a la societat: el de crear una ciutat moderna on hi tinguin lloc els esdeveniments i canvis de la societat deguts a la industrialització i a la vegada garantir unes condicions de vida digne per als seus habitants. És en aquest moment quan neix el concepte d’habitatge comunitari.

El primer experiment entorn el que coneixem com habitatge comunitari daten de 1858, quan l’industrial Jean-Baptiste André Godin construeix el Familisteri de Guise, un bloc d’apartaments on moltes de les funcions de l’habitatge (cuina, safareig, hort) i de la ciutat (escoles, tenda de queviures, teatre) es desenvolupen a espais comuns dins l’edifici. Tot i que l’objectiu principal de Godin és garantir el futur i la vida dels fills dels seus treballadors per tal de seguir utilitzant-los com a eina de treball, aquest experiment evidencia que és possible allotjar a la classe treballadora a habitatges comunitaris on gaudir d’unes condicions de vida dignes i una vida en comunitat.

Molts van ser els arquitectes i treballadors que van veure en aquest model d’habitatge l’oportunitat de canviar el model de ciutat industrial que condemnava a una gran part de la població a la misèria, l’explotació i l’oblit. Amb l’ideal de que l’habitatge comunitari ofereixi allò que la ciutat industrial no pot oferir a tothom, s’implementen els blocs residencials amb espais comuns on desenvolupar les activitats que fan que els habitants tornin a formar part d’una comunitat i on també s’acullen noves funcions com les cooperatives de treballadors, organitzacions sindicals i assemblees veïnals.

Als anys posteriors es van construir i millorar les experiències sobre l’habitatge comunitari. La Hull House (Chicago, 1889) i El Karl Marx Hof (Viena, 1926-30) en son clars exemples. Més recentment trobem projectes com els habitatges per a dones treballadores (Viena, 1992), la Sagarfabrik (Viena, 1992) i Miss Sagarfabrik (Viena,1998) i per últim el Brunnenhof (Zurich, 2007) i Wohnhof Orasteig (Viena, 2009).

La situació en la que ens trobem a l’actualitat (on podríem canviar el terme industrialització per globalització) torna a recordar a aquella on la classe treballadora vivia en condicions infrahumanes sense disposar d’uns drets socials bàsics que garanteixen la seva dignitat. Moviments socials com la Plataforma d’afectats per la Hipoteca s’encarreguen de fer visible la problemàtica actual de l’accés a l’habitatge per part dels sectors més desfavorits de la societat, provocada per l’especulació immobiliària que han dut a terme els bancs i poders financers arreu del món (i en especial al nostre país). És per això que sembla molt important tornar a recuperar aquells models que parlaven de l’habitatge com un dret i no com un privilegi.

L’habitatge cooperatiu a l’actualitat

L’alternativa actual a l’habitatge comunitari s’anomena habitatge cooperatiu o Co-housing. Es podria definir com una comunitat d’individus que, sota la formula d’una cooperativa, conviu en un conjunt residencial. Aquest model d’habitatge implica un disseny basat en un procés participatiu, una presa de decisions amb estructura assembleària i la creació d’una cooperativa que es la propietària de l’immoble. També inclou conceptes com la auto-construcció i auto-gestió del projecte, ecologisme i reciclatge, solidaritat i compromís social. A Espanya, projectes polítics com el de Marinaleda treballen amb aquest model d’habitatge i a Catalunya, agrupacions com sostrecivic s’encarreguen de promoure les cooperatives d’habitatge com una alternativa als problemes d’accés a l’habitatge actuals. Aquest model d’habitatge es torna a convertir en un referent per als qui pensen en com crear una societat més justa mitjançant l’arquitectura.

Image

Conclusions

Els exemples escollits per a analitzar corresponen a diferents tipus d’edifici, dimensions i programa, però tots formen part del que anomenem habitatge cooperatiu.

L’habitatge cooperatiu comparteix moltes característiques amb altres tipus d’habitatge que també inclouen equipaments i serveis, com per exemple les residències d’estudiants, apartaments, residències d’avis, etc. Tot i això, a diferència d’aquests, l’habitatge cooperatiu es crea amb la intenció de crear una altre model de vida i de relació entre els habitants, un altre model de gestió i propietat de l’edifici i no disposa del caràcter temporal i assistencial de les altres funcions semblants comentades anteriorment.

L’estudi dels exemples ens porta a unes conclusions que mostren les dimensions idònies de les vivendes d’un habitatge cooperatiu depenent del nombre d’habitacions (que acaben sent lleugerament menors a les dels habitatges convencionals) i la superfície d’espais comunitaris que pertanyen a cada habitatge.

En aquest model idoni  els espais comunitaris ocupen un 12% de la superfície total de l’edifici. Aquests espais es situen a planta baixa, en forma d’espais de diferent grandària relacionats entre ells, i inclouen funcions molt diverses pensades per a proporcionar uns serveis bàsics i cohesionar els habitants de la comunitat. A més a més, es disposa un espai comunitari a cada planta de l’edifici com a zona de relació més propera entre els habitants que pot tenir diferents funcions depenent del tipus d’edifici (des de sala d’estar, fins a zona de treball o d’estudi).

Aquestes conclusions pretenen ser un punt de partida i servir com a referència per a aquells qui decideixin dissenyar un model d’habitatge alternatiu al convencional: l’habitage cooperatiu.

Rubén Collado Ochoa

Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s